Un documental per reflexionar

És un poc llarg, però interessant. Ens fa pensar. Hauríem de començar a canviar moltes coses...

Apaga Tele 5

La cadena de televisió Telecinco s'ha adherit al 'Manifest per la llengua comuna', que el passat 23 de Juny va presentar un grup d'intel·lectuals a Madrid.

La cadena comparteix les exigències d'aquest grup d'intel·lectuals,entre els quals es troben Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo, que demanen al parlament espanyol que elabore una normativa per a fixar que el castellà siga la llengua oficial de tot el territori i l'única 'que puga ser utilitzada pels seus ciutadans'.

Telecinco és la primera televisió que s'ha adherit a aquest manifest.


A més, Telecinco ha dit, en l'informatiu del migdia de divendres 28, que posa a la disposició del col·lectiu que du aquesta iniciativa el seu canal de televisió per a donar suport a aquest projecte.


Si ells s'adhereixen al manifest, nosaltres apaguem Telecinco.

Junts podem!

Estat d’excepció

Article de Bernat López sobre el cas d’Alberto Contador.

Si Alberto Contador haguera estat jutjat pels tribunals, segurament, a hores d'ara, encara no hi hauria sentència però, quan n'hi haguera, seria exculpatòria. En primer lloc, perquè la justícia ordinària dels països civilitzats no s'ocupa del que les persones es fan a si mateixes, sinó del que ens fem els uns als altres. Si els tribunals hagueren de jutjar a tots els que s'intenten suïcidar, als quals es va automutilar o als que s'acaben lesionant a causa de conductes temeràries, apaga i anem-nos. I en segon lloc, perquè en el món real dels principis universals de la justícia moderna, per condemnar a algú s'ha de demostrar la seua culpabilitat. I correspon a l'acusador fer-ho. D'això se'n diu, senzillament, presumpció d'innocència.

El triomf dels valors de la il·lustració en el camp de la justícia segurament hi haurà comportat força sentències exculpatòries a persones que en realitat mereixien una condemna. Però es considera que això és un mal menor en comparació amb l'incommensurable benefici que suposa evitar que es condemne a innocents. La càrrega de la prova sempre recau del costat de l'acusador: en absència d'evidència suficient com per demostrar més enllà de qualsevol dubte raonable la culpabilitat de l'acusat, aquest quedarà automàticament absolt. Aquesta és la norma, és el normal, i no crec que hi haja molta gent que vulga canviar-ho, en la mesura que tothom espera per a si una justícia humanitària, en el cas que li toque passar pel tràngol. És allò de no desitjar per al proïsme el que no vols per tu mateix.

Però en el món de l’antidopatge regeixen altres principis, que permeten condemnar tant als culpables com als que no ho són en nom de la guerra santa per la puresa de l'esport. Uns principis que es resumeixen en la doctrina de la responsabilitat objectiva, que està explícitament recollida en el Codi Mundial Antidopatge de l'AMA i que ha impedit que la federació espanyola de ciclisme haja pogut absoldre Contador en l'infame cas del clembuterol. El món de l'esport d'elit fa anys que està en estat d'excepció, que és aquell en el qual els drets constitucionals queden en suspens en nom d'una presumpta emergència nacional. Per exemple, el dret a la presumpció d'innocència, o el dret a l'honor i a la intimitat. Avui en dia els esportistes d'elit estan sotmesos a un règim de seguiment i de localització que només es pot comparar al que pateixen els pederastes en llibertat condicional. Tot el sistema antidopatge gira al voltant d'una idea central: l'esportista d'elit és sospitós pel sol fet de ser-ho, i com més rendeixa, més sospitós serà. I no només això: com a tal ha de ser vigilat les 24 hores del dia, i fins i tot assetjat si el nivell de la sospita puja per sobre d'un determinat llindar.

Un es pregunta com és possible que la propaganda antidopista haja aconseguit convéncer a les societats occidentals que el dopatge és una amenaça tan greu com per justificar que els esportistes d'elit queden despullats d'alguns dels seus drets fonamentals. Això només havia passat fins ara amb el terrorisme, i fins i tot en aquest cas s'han aixecat moltes veus denunciant els abusos que s'han comès en nom de les diverses lleis antiterroristes que han sembrat el terror en el cor del món "civilitzat". En canvi, molt poca gent ha criticat obertament l'aplicació d'aquesta lògica a un àmbit infinitament més innocu, com és el de la pràctica esportiva d'elit. Està clar que l’antidopisme li ha colat un gol com una catedral als drets i a la dignitat humana. No tan sols ha aconseguit anestesiar el sentit de la justícia de la immensa majoria, sinó que ha sabut mobilitzar i capitalitzar els instints sàdics i d’horda de milions de persones, que s'han apuntat entusiasmades a l'edificant activitat de encastellar als seus herois per acte seguit baixar-los als inferns del vituperi i el desprestigi. Encara que en realitat això no suposa cap novetat. Hi ha milers d'antecedents, entre ells el d'un tal Jesús de Natzaret, aclamat i venerat pel seu poble abans de ser lliurat alegrement a l'aniquilació.

Al Tall. Música per a un poble.

El divendres 28 de gener, a les 20 h, al  Casal Jaume I de Gandia (C/Dona Teresa, 2) tindrà lloc la presentació d’ Al Tall. Música per a un poble, de Víctor Mansanet, un homenatge a la trajectòria del grup valencià de folk més representatiu. A més de l’autor hi intervindran Manuel Miralles i Vicent Torrent, fundadors del grup. Es pot fer un tast de l’obra ací.

Molt interessant

http://flog.cat/

Webquest sobre acrosport, un contingut molt motivador per a treballar en Educació Física

Clica ACí

La nova Ordre sobre sexennis s' ha publicat al DOCV

La nova Ordre de sexennis ja s' ha publicat al DOCV després de més de sis mesos desprès d' haver-ne passat per la mesa de negociació.

Cal llegir atentament l' estructuració del nou sistema de formació que sen's demana per tal d' acreditar un nou sexenni.

Mol important: tots aquells i aquelles docents que es troben en els tres últims anys abans de demanar el sexenni corresponent PODRAN acreditar-ho mitjançant l' ordre del 91 (això apareix a la Disposició Transitòria segona de la nova Ordre).

Així funciona un laboratori antidopatge

El dopatge s'ha convertit en una de les grans xacres de l'esport. Dins de la política de tolerància zero contra les males pràctiques esportives, resulta fonamental el paper dels laboratoris. Espanya és un dels tres països del món que compta amb dos centres homologats per l'Agència Mundial Antidopatge.

"Els laboratoris tenen un paper clau en l'àmbit del control i de la protecció de la salut de l'esportista i són una peça imprescindible en la política de tolerància zero", explica Francisco Javier Martín del Burgo, director de l'Agència Estatal Antidopatge. "El seu treball i els seus resultats ens permeten estar a l'avantguarda de la lluita contra aquesta xacra", afegeix.

De fet, Espanya és un dels tres països del món (al costat de EUA i Alemanya) que compta amb dos centres homologats per l'Agència Mundial Antidopatge (WADA-AMA): el Laboratori de Control Antidopatge de l'Institut de Recerca Hospital Mar (IMIM), a Barcelona, i el Laboratori de Control del Dopatge, situat a Madrid, que depèn de l'Agència Estatal Antidopatge.

El 2009, els dos laboratoris espanyols van realitzar més de 11.000 controls de sang i orina. Segons dades de l'Agència Estatal Antidopatge, el percentatge mitjà de resultats adversos va arribar al 1,12%, d'acord amb la mitjana dels resultats adversos detectats pels 35 laboratoris acreditats per l'Agència Mundial Antidopatge, que va ser del 1,11%.

"En el cas d'Espanya estem dins de la mitjana internacional i amb un percentatge molt baix", subratlla Francisco Javier Martín del Burgo. "En l'actualitat, la gran majoria dels esportistes competeixen netament, però hi ha alguns casos aïllats que busquen dreceres i posen en perill la seua salut i l'ètica esportiva", es lamenta.

Un procés confidencial

"El laboratori desconeix la identitat i nacionalitat dels esportistes les mostres dels quals analitzem ja que aquestes arriben només amb precinte i número, sense identificació". Amb aquesta confidencialitat treballa Jordi Segura, director del Laboratori de Control Antidopatge de l'IMIM, i el seu equip.

El procediment que segueixen, una vegada que els arriben les mostres, és senzill. En primer lloc, verifiquen la seua integritat. Després, una de les submostres en què es troba dividida la mostra s'emmagatzema per a un possible contra-anàlisi i amb l'altra, dividida en diverses parts proporcionals, s'inicien els procediments d'assaig.

Però, què passa si troben una substància prohibida? "Es realitza una nova anàlisi confirmatori", explica Segura. Si aquesta anàlisi confirma els resultats de l'examen anterior, el laboratori informa a l'autoritat competent del resultat advers de la mostra. "En cas de sol·licitud de contra-anàlisi, aquest es fa davant de testimonis, incloent al propi esportista si així ho desitja", afegeix.

El laboratori analitza mostres de diferents tipus d'esportistes, entre els quals es troben els ciclistes. De fet, l'equip de l'IMIM va participar en l'anàlisi de les mostres vinculades a l'Operació Puerto. Quant a la recent Operació Galgo, "fins ara", no han rebut cap petició per col·laborar.

Seguint la petjada de les transfusions

Les mostres que arriben al laboratori barceloní procedeixen de 60 països dels cinc continents. La majoria d'elles són enviades per les principals federacions internacionals, que realitzen programes de control antidopatge tant en moments de competició com per sorpresa.

"La planificació anual dels controls que es realitzen a Espanya, tant en competició com fora d'ella, correspon a la Comissió de Control i Seguiment de la Salut en l'Esport, òrgan dependent del Consell Superior d'Esports (CSD)", explica Francisco Javier Martín del Burgo.

A més de realitzar l'anàlisi diari de mostres, els laboratoris també es bolquen en tasques de recerca. Un dels seus últims projectes consisteix en desenvolupar mètodes que revelen l'ús de transfusions de sang. Així, el laboratori de l'IMIM es proposa detectar en l'orina substàncies plastificants que són alliberades des de les bosses de sang on s'emmagatzemen.

Siguem responsables, aprimem l'estat .

A continuació reproduisc un article d'opinió de Ferran Suay amb el que m'identifique plenament:

Amb sorprenent sincronia, les dos ales del PPSOE s'han manifestat en favor de retallar l'anomenat estat de les autonomies. D'una banda el hooligan Aznar, amb la seua retòrica casposa i d'inconfusible ferum falangista. De l'altra el discapacitat expressiu Zapatero amb el seu parlar sincopat i escàs d'idees. Tots dos sembla que estan ben d'acord que cal carregar contra les autonomies, aprofitant aquesta oportuna crisi, provocada —amb el seu beneplàcit— pels depredadors socials més salvatges, que han crescut durant els seus respectius mandats.

L'estat de les autonomies ja va ser un invent improvisat per tal d'aigualir les aspiracions legítimes de les anomenades nacions històriques. A més de concedir autonomia a qui ni la volia ni l'havia demanada, l'invent va servir per esquarterar territoris històrics i blindar la possibilitat que s'associaren entre ells. I tot això es va fer sense aprimar l'estat. En comptes d'això, varen duplicar o fins i tot triplicar administracions. Ni tan sols van eliminar les institucions netament colonials que són les diputacions provincials (no oblidem que província, en llatí, vol dir terra vençuda). Ara mateix, ministeris com el de cultura o el d'agricultura i pesca tenen totes les competències transferides i, tanmateix, continuen comptant amb molts milers de funcionaris, que cobren els seus sous i amb un pressupost propi, que inclou el sou dels corresponents ministres i una generosa partida de despeses de representació.

Si és veritat que estem en crisi i cal retallar depeses, retallem-ne. Com en una família, en un estat se n'haurien de retallar primer les més prescindibles. Les despeses supèrflues que no proporcionen cap benefici evident, i que poden abandonar-se sense necessitat de grans esforços ni privacions. Eliminem les diputacions, eliminem ministeris, aprimem l'estat i racionalitzem la distribució del poder. Tot poder que ja s'exerceix des d'un lloc, no s'ha d'exercir des de cap altre. Tota competència que ja té una autoritat assignada (és per això que se'n diu 'autoritat competent') no ha de caure en mans de cap altra institució.

En temps de crisi s'ha de prescindir dels luxes. I és evident que l'estat central és un luxe. Un luxe innecessari i inútil, si més no, per a una bona part de la població, que el mantenim econòmicament per tal que —després— actue descaradament en contra nostra en una pila de qüestions importants com ara les balances fiscals, la defensa dels nostres drets lingüístics o la nostra protecció front al terrorisme feixista. Estem en crisi: siguem responsables, aprimem l'estat.

 

Montaverner a Fitur 2011.

Vídeo de promoció turística de Montaverner.

 

L'estand de la Mancomunitat es troba en el pavelló 5 de Fitur, on reproduirà de forma contínua DVD turístics de la Vall d'Albaida, com les rutes temàtiques o les rutes de senderisme. Hi haurà actuacions i presentacions, com les del Palomar o Montaverner, que faran presentacions turístiques amb degustacions gastronòmiques dijous. Bocairent presenta la guia de senderisme el mateix dia, i Ontinyent donarà a conéixer les festes de Moros i Cristians, declarades d'interès turístic estaal. Dissabte a les 12 h es farà el ball de la Bandera de Montaverner.

La segona fase del Circuit Bancaixa visitarà 14 trinquets del País Valencià

 

La Lliga Professional d'escala i corda es decideix a partir d'aquest divendres al Genovés

 

El títol es decidirà en la Ciutat de la Pilota

La segona fase de la XX Lliga Professional d'escala i corda – Circuit Bancaixa 2010-2011, arranca el divendres 21 de gener en el trinquet del Genovés amb el xoc entre les formacions de Dénia (Álvaro i Félix) i Vila-real (Núñez, Tato i Santi). D'aquesta manera s'obri la fase més decisiva de la competició, que ha de donar com a resultat els quatre equips semifinalistes.

En la segona fase, els sis equips supervivents s'enfrontaran tots contra tots, i es disputaran un total de 15 partides en 14 trinquets diferents (Genovés, Pelayo, Benissa, Massamagrell, Guadassuar, Bellreguard, Pedreguer, Alcàsser, Dénia, Murla, Vila-real, Llíria, Xàbia i Carcaixent), situats en ben diversos punts de la geografia valenciana.

La final, a Moncada.

La final del Circuit Bancaixa mantindrà el format dels últims anys, amb una sèrie al millor de tres partides. La primera d'elles tindrà lloc en el trinquet Pelayo el 3 de març, mentre que les dues següents es disputaran en la Ciutat de la Pilota de Montcada, inaugurada al setembre de 2010, i que ja va acollir la final de l'Individual Bancaixa.

Abans d'aquesta cita, la competició viurà les semifinals, que es decidiran pel mateix format que la gran final, i que se celebraran entre el 19 i el 26 de febrer als trinquets de Pelayo, Massamagrell, Sueca, Bellreguard, Guadassuar i Pedreguer.

Contra els excessos nadalencs.

Després de les diferents celebracions nadalenques en què els ciutadans posen sobre la taula el millor que tenen i es produeixen excessos alimentaris, molts busquem la manera de reconduir la nostra dieta i compensar el que s'ha menjat de més. No obstant això, els nutricionistes recomanen no eliminar menjars ja que pot tenir l'efecte contrari al desitjat.

En plena campanya de rebaixes tenim en ment rebaixar també les calories que hem incrementat durant el Nadal. La gent diu que es dóna capricis i després suprimeixen menjades. Això és un error, una distribució calòrica dels menjars ideal al llarg del dia és aquella en la que fem cinc menjades.

Un esmorzar hauria d'aportar el 25% del que necessitem, que poques vegades es fa, alguna cosa a mig matí, el dinar, que hauria d'aportar el 35% i per acabar un petit berenar i un sopar que ha d'aportar el 30 % aproximadament de la ingesta calòrica que falta.

Si ens saltem alguna d’aquestes menjades, el problema que tenim és que arribem i devorem. Al final fem una ingesta més gran que si haguérem anat menjant moderadament al llarg del dia. El consell és seguir fent les menjades recomanades només que disminuint la ingesta calòrica. Si evitem algunes, es desestabilitza la dieta. 

En general les dones adultes consumeixen al voltant de 2.500 quilocalories, els homes una mica més, al voltant de 3.000 Kcal. En funció de l'activitat física que es realitza i de l'edat.

Pel Nadal, "és difícil resistir" a la temptació que suposa el tenir molts dels aliments que habitualment es consumeixen durant l'any però també altres típics de Nadal com són els dolços, peixos i mariscs. No obstant això, cal destacar l'alcohol com un dels elements que més calories aporten. Normalment, aquestes menjades les reguem amb bons vins, caves i escumosos. Parlant de quilocalories un gram de greix són 9 quilocalories, un d'hidrats de carboni o proteïnes són 4 però un gram d'alcohol suposen 7 quilocalories.

Una altra sobre les jubilacions

Un correu electrònic que he rebut recentment...

Un símbol accessible.

Alguns pensen que el corredor mediterrani és una qüestió de diners. No, mai ho va ser. Ni ho serà tampoc en el futur, no almenys de forma exclusiva. El corredor mediterrani és una qüestió d'idees, de geopolítica. El corredor mediterrani necessita diners, és evident. Però fins i tot abans que els euros, com a condició prèvia, necessita ser plasmat en un mapa, entrar al privilegiat camp de la cartografia de l'Europa supervivent a aquesta gran crisi. Actualment, el corredor s'enfronta a un problema més gran que el del seu finançament: el no trobar-se encara en cap mapa.

Fa set anys, el corredor mediterrani no va entrar en el reduït cercle d'infraestructures que combinaven una certa inversió europea i, sobretot, una visualització social i política, un consens públic. Ni estava ni se l'esperava, més enllà de l'esforç d'alguns, pocs, per publicitar els seus beneficis. Siguem sincers. Quan començava la dècada i amb ella el segle XXI, podien comptar amb els dits d'una mà els que defensàvem la seua necessitat. Un ex ministre de Foment, de gran actualitat per cert, Álvarez Cascos, no ho va permetre. Avui sabem, gràcies a un informe del Tribunal de Comptes Europeu (desembre de 2010), que quan es va prendre la decisió d'establir les infraestructures de transport transeuropeu, van prevaler criteris polítics derivats d'una visió radial d'Espanya sobre els fluxos d'aquell moment i futurs de trànsit. Ara, quan Álvarez Cascos vol tornar, hauríem de recordar-li que no va ser un bon ministre per als valencians (tampoc ho va ser en aquest sentit la seua successora, d'idèntic cognom però diferent color polític, que mai va entendre la potencialitat d'aquest eix).

El gener de 2011, la pilota torna a Europa. Hem perdut una dècada, però aquest temps perdut no és decisiu. La idea d'un ferrocarril d'ample europeu que poguera fer oblidar als Pirineus i permetre exportar a les economies valencianes (i murcianes i catalanes) es pot rastrejar des dels anys vint del segle passat: fa gairebé cent anys. I no obstant això, aquí estem.

El corredor mediterrani que avui es discuteix a Europa és crucial perquè és més que una infraestructura essencial per a la nostra economia exportadora, és un símbol. Per als valencians, els Pirineus encara existeixen, encara que la seua frontera s'haja desplaçat desenes de quilòmetres al sud, al tram Castelló-Tarragona. Totes les societats necessiten símbols de progrés i esperança. Quan el ferrocarril arribava a les ciutats, quan els canals s'inauguraven, quan les autopistes s'obrien i els nous vaixells arribaven, tothom entenia que començava també un temps nou. Però el simbolisme s'estén a altres camps: aliances socials i polítiques amb comunitats autònomes veïnes per aconseguir un bé comú (oblidant velles querelles amb Catalunya), realpolitik d'empresaris i governants en planificar les necessitats d'una empresa i d'un país, obra pública al servei de l'economia productiva, visualització del mapa en funció dels interessos propis dels valencians ...

El corredor mediterrani ho té tot: fins el consens polític, cosa bastant poc freqüent en aquesta comunitat. Fem força tots per aconseguir-ho.

La FIFA insisteix que Messi és el millor jugador

El davanter blau-grana s'endú una pilota d'or disputada amb dos companys d'equip: Xavi i Iniesta. És el segon any consecutiu que guanya el premi

La incògnita s'ha resolt. Lionel Messi ha revalidat la consideració de millor jugador del món. Tres jugadors blau-grana han estat finalistes i tots tres es van formar al planter del Barça. És també un premi a la Masia, un model de club que ha arribat a la màxima expressió del futbol de la mà de Guardiola, que ha estat el responsable de lliurar la pilota daurada i ha utilitzat el català en la seva intervenció.

Tots els rumors previs a la gala de la FIFA apuntaven a Xavi o Iniesta com a candidats amb més possibilitats. La sorpresa s'ha escampat quan Josep Guardiola ha obert el sobre que guardava el nom del guanyador i ha llegit el nom de Lionel Messi.

Fins a la passada edició, aquest premi el lliurava la revista France Football però, a partir d'aquest any, substitueix el FIFA World Player que la federació internacional atorgava en la seua gala anual.

A més de Xavi, Iniesta i Messi, que va guanyar aquest mateix trofeu l'any passat, l'associació de jugadors professionals ha inclòs Carles Puyol, Gerard Piqué i David Villa a l'onze ideal del 2010. També Pep Guardiola era candidat a rebre el premi a millor entrenador de l'any, però tal com ja es va anunciar aquest reconeixement ha estat per a José Mourinho.

No és la primera vegada que els tres finalistes de la pilota d'or són del mateix equip. L'any 1988 i el 1989 Van Basten, Gullit i Rijkaard, primer, i Van Basten, Baresi i Rijkaard, després, van ser nominats quan tots jugaven al Milan.

Un poc d'humor amb les jubilacions...

Mor un jove de 15 anys durant un partit de cadets a Castelló.

Kevin, natural de Vila-real, ha caigut fulminat minuts després de començar el partit.

Un jove de 15 anys ha mort hui de forma sobtada mentre disputava aquest matí un partit de futbol en les Alqueries, ha informat el president del club local, Rafael Gargallo.

El jove, natural de Vila-real, jugava a les Alqueries, equip que s'enfrontava al Borriana en un partit de categoria cadet preferent.

La mort s’ha produït al voltant de les 11.00 hores, poc després de l'inici de l’encontre, que s’ha suspés en el moment en que el jove s’ha desplomat.

Serà l'autòpsia la que determine el que ha passat.

El Vila-real demanarà autorització a l'àrbitre del partit que li enfrontarà el Reial Madrid a l'estadi Santiago Bernabéu aquesta nit per portar braçalets negres en senyal de dol per la mort del jove de Vila-real i pel seu ex tècnic Ángel Pedraza.

El Vila-real té previst, en qualsevol cas, guardar un minut de silenci per ambdós en el partit de Copa del Rei que disputarà dimecres a El Madrigal davant el Sevilla.

“L'esquí és alguna cosa més que un esport”

 

ENTREVISTA A ANTONI REAL, DIRECTOR DE ‘TEMPS DE NEU' DEL CANAL 33, QUE DEMÀ FA 25 ANYS.

Apassionat de l'esquí de tota la vida, el director i presentador de ‘Temps de neu', Toni Real, celebra demà amb un especial a TV3 el quart de segle d'un espai que va néixer per un any i ha esdevingut dels més veterans i amb una marca més coneguda de TVC. En l'entrevista comenta com ha canviat el món de l'esquí en els últims 25 anys, en què s'ha popularitzat i ha deixat ser vist com un esport ‘pijo'.

Fa 25 anys el món de l'esquí no era tan estès com ara. Com va sorgir la idea del programa?

Fèiem un programa a Catalunya Ràdio, que es deia Punt de neu, amb en Carles Cuní i en Mikimoto, i teníem un metge que era el doctor Figueres, que col·laborava amb nosaltres, i ho va proposar ell. A més, va coincidir que llavors jo entrava a la tele. I vam començar amb la idea que seria una temporada i prou. En aquella època no hi havia programes especialitzats, l'únic esport que podia tenir un programa a la tele era el futbol. Llavors, la gent va dir ‘un programa d'esquí no durarà ni tres setmanes'. I ha durat 25 anys.

I quin creu que és el secret?

Un d'important és que és un programa de temporada, acabem a l'abril-maig i comencem de nou al desembre. Això permet que l'equip estigui fresc quan comença i que l'espectador també el desitgi. Això és com l'esquí, si l'esquí durés tot l'any, la gent no en tindria tantes ganes.

Entenc que era un apassionat de l'esquí ja abans del programa?

Sí, he esquiat tota la meva vida. Bé, tota la meva vida no, perquè és ara que els nens esquien de petits. En la meva època la gent començava a esquiar als 12-13 anys, que és quan jo vaig començar

Per què s'ha popularitzat tant l'esquí? La gent hi percep més oci que esport?

S'ha popularitzat perquè –això és una opinió molt personal– l'esquí és un esport que és una cosa més; si vas a la muntanya fas alguna cosa més que esquiar, et reuneixes amb els amics o la família, surts un dia o un cap de setmana... no és com anar a jugar a tennis, que marxes un parell d'hores i ja està. I a més comporta cultura, gastronomia... I després perquè l'esquí no és competitiu. Vas a esquiar amb la família sense competir amb ella, practiques esport i t'ho passes bé.

Ja no és vist com un esport ‘pijo'?

No, ja no, tot i que depèn de quina estació d'esquí encara en té una mica la fama. L'esquí ha canviat moltíssim. No t'estic dient que sigui més barat, perquè anar un cap de setmana a depèn de quina estació és car, i més si vas amb família. Però ha canviat la filosofia, perquè ara hi ha molta gent de molts nivells que esquia. L'autocar també l'ha popularitzat molt.

El programa es diu ‘Temps de neu' i no ‘Temps d'esquí'. Suposo que es deu voler donar una visió més àmplia...

Sí, és clar. Ja no hi ha només esquí. Des de fa uns anys parlem d'snowboard cada setmana. Principalment parlem d'activitats que es poden fer a la neu, d'esports hivernals.

Acaba de publicar un llibre commemoratiu, amb records i anècdotes. Expliqui-me'n alguna.

Recordo quan vam anar a Sarajevo, vam ser els primers occidentals a entrar-hi després de la guerra. Més que una anècdota, va ser un tema una mica perillós: la realitzadora, el càmera i jo ens vam posar a filmar un hospital totalment destrossat, i recordo perfectament el crit d'en Carles Bosch, que llavors era el comissionat de la ciutat de Barcelona a Sarajevo: ‘Sortiu d'aquí!', perquè ens havíem ficat en un camp de mines.

Després recordo coses curioses amb el rei d'Espanya, amb qui hem tingut sempre molt bona relació. Recordo un rodatge a l'Iran, on la nostra realitzadora va haver d'esquiar amb el burca, gairebé. El primer cop que vam filmar a l'Àfrica...

Recorda bàsicament viatges a l'estranger. Hi ha hagut una vocació clara per no parlar només de les pistes d'aquí.

Això ho vam veure de seguida, al quart o cinquè any. Vam veure que la gent ens demanava més, que les estacions d'aquí ja eren prou conegudes. Vam començar a sortir una mica, cada cop anàvem més lluny. A més, va coincidir amb dos o tres anys de poca neu aquí. I vam veure que aquests reportatges funcionaven molt bé.

En què més ha evolucionat el programa al llarg d'aquests 25 anys?

Ha evolucionat molt en la meteorologia. Ja no donem gruixos de neu, perquè tenim càmeres a totes les estacions. Ha evolucionat en el ritme de l'editatge. I ha evolucionat sobretot a l'hora de gravar: abans portàvem unes càmeres molt pesades, era molt dur, i ara portem unes càmeres superpetites que graven mil cops millor. I després el gran canvi en què ens hem recolzat moltíssim ha estat tot internet. Vam ser el primer programa de TV3 que va tenir domini propi. L'esquí és un esport que provoca molta comunitat, i això ens ha funcionat molt bé des del principi. El Temps de neu és un programa de televisió que té un nom molt potent, la gent el veurà o no, però tothom el coneix.

Les rebaixes, a pèl

Un centenar de persones es vesteixen de franc per anar en roba interior a una botiga de Barcelona

La companyia catalana Desigual ha repetit la fórmula d'iniciar la campanya de rebaixes amb una proposta que no passa desapercebuda. Ha donat l'oportunitat a cent persones de vestir-se de franc a la botiga del Portal de l'Àngel de Barcelona, amb la condició d'accedir a l'establiment en roba interior. L'expectació per aquesta campanya ha estat tal, que la majoria de participants han passat la nit al ras, fent guàrdia a la porta. El sacrifici, però, ha valgut la pena per a la majoria.

Ha hagut gent que ha passat la nit dormint sobre cartrons. 'Si no tens feina i estudies, per un abric de 249 euros sí que val la pena, perquè no me'l puc pagar', ha comentat una d’aquestes persones.

RTVE veta les corregudes de bous, que veu com "violència amb animals".

El Manual d'Estil de RTVE, que va presentar el desembre de 2010 el president de la corporació, Alberto Oliart, davant la Comissió de Control de RTVE, inclou els bous a la secció 'violència amb animals' dins l'apartat 'qüestions sensibles' i veta les corregudes a RTVE.

Concretament, el manual estableix que RTVE "no emetrà corregudes de bous pel seu horari, generalment coincident amb l'horari protegit o d'especial protecció per a la infància", l'argument que la corporació ha defensat en els últims anys per no emetre aquest tipus d'esdeveniments .

No obstant això, el manual assenyala que "RTVE no és indiferent a la rellevància que té el món de la tauromàquia ni a la seua influència en molts aspectes socioculturals", de manera que aposta per reflectir la "actualitat" del món taurí "a la programació "tant de la televisió com de la ràdio, encara que no s'emeten les corregudes.

Per això, el manual aposta per "programes específics a TVE i RNE" dedicats a la tauromàquia i facilitar "el seguiment en la programació d'aspectes artístics, literaris, mediambientals i socials relacionats amb el bou de lídia i la tauromàquia".

El passat 2 de desembre la Comissió Mixta de Control Parlamentari de la Corporació RTVE va votar en contra d'una proposició no de Llei del PP en què es demanava a TVE l'emissió d'almenys 10 corregudes de bous cada temporada, amb 19 vots a favor del PP i 21 en contra del PSOE i CiU.

L'any 2006, es va decidir deixar de retransmetre les corregudes de bous, a causa de l'elevat cost d'aquests esdeveniments ja que coincideixen amb horari infantil, encara que tant la televisió com la ràdio cobreixen els esdeveniments taurins en els seus informatius.

En general, sobre la violència amb animals, el Manual d'Estil, que va ser aprovat pel Consell d'Administració el passat 2 de juny, estableix que "els nens poden veure amb angoixa la violència exercida sobre animals" de manera que advoca per "evitar per tots els mitjans ". "En les escenes de caça i les de la matança domèstica d'animals per a l'alimentació s'han d'evitar els aspectes més sagnants de manera que no es veja ni senta el sofriment dels sacrificats", assenyala.

D'altra banda, el manual recull el comportament que han de tenir els periodistes de RTVE davant altres temes "sensibles" com la infància, la violència de gènere, el terrorisme, el suïcidi o la immigració. Concretament, sobre la violència de gènere, el manual assenyala que no cal "confondre la morbositat i interès social".

Així, s'assenyala que "els recursos estètics i la narrativa habitual dels reportatges de successos no han d'utilitzar en la realització de notícies sobre violència contra les dones". Així mateix, el manual assenyala que "cal evitar aquells recursos d'ocultació de les víctimes que donen aparença de criminalització", com els efecte mosaic, tires en ulls, disfresses o distorsions de veu.

Igualment, el manual assenyala que cal evitar la reconstrucció dels fets que abunden en detalls escabrosos o en primers plans que provoquen "el morbo o la commiseració de la víctima". "Les reconstruccions són útils quan s'utilitzen amb afany informatiu que són necessàries per a la comprensió dels fets. Els detalls i imatges escabroses no indueixen al rebuig del maltractament en si i, en canvi, el que fan és donar forma a l'espectacle", subratlla.

A més, el manual també es refereix als polítics imputats en judici i aposta per evitar "judicis paral·lels". "Quan el jutge instructor o un tribunal implica un càrrec polític en un delicte, l'obligació de RTVE és mantenir informada l'audiència sense alimentar un judici paral·lel", subratlla, el que considera "compatible amb el manteniment d'un debat equilibrat i plural sobre la significació política de les dades que es van coneixent i la manera en què el partit implicat actua abans que es dicta sentència ".

Sobren les paraules...

EXCURSIÓ UPG: Les Fonts del Mondúver

Diumenge 9 de gener. Eixida: 9.30 h. Retorn: 14 h. 

Punt de trobada: passarel·la del Parc Ausiàs March. 

Assistència lliure i gratuïta.

Guies: Xavier Ródenas (enginyer forestal i professor del curs de Patrimoni Natural de la Safor a la UPG), i Claudi Sendra i José María Peiró (enginyers forestals). 

Gaudint de la imatge del Mondúver passejarem per la seua vora, visitant la font de l'Ull o la font del Xopet, fins que voltem per tornar, gaudint de l’immens blau que, als saforencs, constantment ens acarona la mirada.

Nivell mig de dificultat.

Una carta per als reis mags

Des de la meua infantesa no escric cap carta als Reis Mags d'Orient. El dia que em vaig adonar que no hi eren acabà per sempre aquella etapa inoblidable de ma vida, com supose la de tants altres que hem anat passat per aquesta fase de la innocència.

Avui, dia de festa amb majúscules per a les noves generacions d'infants, a pesar de la presència anticipada del Pare Noel i del consumisme atroç que tot ho devora, en no poques llars del país torna la màgia entre els més menuts i, també, entre els que no ho som.

Tanmateix, en aquesta ocasió si que vaig a confeccionar-ne la meua, una que no parla de joguets, ni tan sols de carbó ni llepolies, sinó de desitjos i d'esperances en un temps, el nostre, tan peculiar. Ni millor ni pitjor que els dels nostres sacrificats antecessors, només els que ens hi ha tocat en sort viure.

Comence les meues anotacions demanant (per fer-ho que no quede) que aquest any nou el terme humà i l'humanisme que hauria de traspuar d'ell faça la seua presència entre nosaltres; que la responsabilitat i els valors més alts de què segurament som capaços afloren decididament; que l'estima —i amb ella, també la pietat vers els desemparats— siga moneda d'ús corrent; que la humilitat vaja quallant tant si les coses ens van bé com, sobretot, si no van com haurien d'anar; que la cura de la naturalesa que ens acull siga corresposta amb convicció; que la justícia siga veritablement independent i àgil; que el patrimoni cultural nostrat deixe de ser menystingut i no malvisca per la ignorància i la desídia més contumaces; que la nostra llengua deixe de ser perseguida quan hauria de ser motiu de joia perquè ens conforma com a societat i ens enriqueix sobre manera; que l'educació i la sanitat siguen universals i ens faciliten la convivència en harmonia; que l'atur —eixa terrible sagnia de conseqüències imprevisibles— deixe d'obrir les capçaleres dels periòdics i dels informatius i, especialment, que el treball continue ajudant-nos a dignificant-nos diàriament; que la pau comença per u mateix i mentre que aquest axioma no es complisca debades aconseguirem l'eradicació dels conflictes; que les desigualtats, dins i fora, ho deixen de ser mercè l'enteniment i la solidaritat; que la desraó no tinga cabuda en qualsevol de les seues manifestacions; que l'egoisme deixe pas a altres formes d'entendre les relacions i, amb elles, el món; que la llibertat, en totes les seues manifestacions, no siga una entelèquia; que...

Per demanar... que no quede, així que llance la meua carta al vent perquè puga ser compartida per tothom i, alhora, arribe a temps perquè els Reis Mags dipositen en cada llar aquestes esperances comunes i irrenunciables.

Només queda que els Mags d'Orient siguen comprensius i generosos, que ho necessitem. Vaja que si.