dilluns, 16 de maig del 2011

La indignació s'apodera de València


Prop de 5.000 persones van sortir ahir al carrer a València per mostrar la seua indignació per l'actual sistema econòmic i reclamar un canvi polític profund. La manifestació, organitzada pel moviment cívic Democràcia Reial Ja, es va celebrar de manera simultània en més de 50 ciutats de l'Estat, i, a jutjar per la nul·la mobilització que sol afectar a la societat valenciana, la massiva afluència a aquesta convocatòria "contra els abusos capitalistes" es pot considerar un èxit.

Malgrat que la concentració havia nascut del malestar col·lectiu, la veritat és que l'ambient durant l'acte era més de celebració, un cant a la resistència i la protesta pública, com més sorollosa i acolorida millor. Sota el lema "Democràcia Reial JA. No som mercaderia en mans de polítics i banquers", la marxa va començar cap a les 18.00 hores a la plaça de Sant Agustí i, després de recórrer el carrer Sant Vicent i la plaça de l'Ajuntament, va finalitzar davant de l'edifici del Tribunal Superior de Justícia. Va ser allà on, entre tambors, aplaudiments i ritmes de batukada, es va llegir un manifest que, clarament inspirat en el best-seller d’Stephane Hessel Indignaos, exigia un nou model financer i social i carregava contra les recents mesures econòmiques de tall neoliberal preses pels governs europeus.

El text, en què es reivindicava a la "gent corrent preocupada pel futur", reclamava la participació ciutadana en la política "mitjançant vies directes" i demanava als governs la recerca del "major benefici per al gruix de la societat, no la d'enriquir-se i créixer atenent només als dictats dels grans poders econòmics i aferrant-se al poder a través d'una dictadura partitocràtica encapçalada per les inamovibles sigles del PPSOE ".

"L'ànsia i acumulació de poder en uns pocs genera desigualtat, crispació i injustícia, la qual cosa condueix a la violència, que rebutgem. L’obsolet i antinatural model econòmic vigent bloqueja la maquinària social en una espiral que es consumeix a si mateixa enriquint a uns pocs i sumint en la pobresa i l'escassetat a la resta. Fins al col·lapse"
, continuava l'escrit. Diversos minuts d'aplaudiments i un atronador "el poble unit mai serà vençut" donaven per acabada la concentració cap a les 20.30 hores.

Entre els assistents, joves, molts, però també jubilats, plataformes d'aturats i famílies amb nens al coll. Tots ells es van corejar amb ganes consignes com "les retallades feu-les en les corts", el ja clàssic "el president a Picassent", "no tenim pa per tant xoriço" i un "mans amunt que açò és un atracament" que es va xisclar amb ímpetu davant la seu bancària del carrer Barques.

Després dels milers de manifestants es podia veure a diversos equips de neteja municipals afanyant-se a netejar els carrers de octavilles i pamflets amb una rapidesa poc habitual a la ciutat i menys encara en diumenge. Algun malpensat podria suposar que l'ordre era no deixar ni rastre de la protesta ciutadana. Ara , a una setmana de les eleccions i després d'una manifestació que recull el clima de ràbia i descontent davant d'un sistema més que criticat, la pregunta inevitable és: es reflectirà aquesta indignació carrer a les urnes?



#15m, més que un toc d'alerta

La reflexió de Vicent Partal, director de Vilaweb.

En plena campanya electoral, ahir s'hi van esmunyir unes manifestacions imprevistes. Desenes de milers de manifestants, bàsicament joves, es van aplegar en moltes ciutats, agrupats darrere una etiqueta de Twitter, #15mani, però sobretot darrere un desencís que faríem mal fet de menystenir.

No era una manifestació com les altres. És cert que hi havia cares conegudes d'una esquerra tan independent com persistent en la denúncia, especialment les dels encarregats de llegir els manifestos, com ara Arcadi Oliveras o Carlos Taibo. Però no hi havia pràcticament partits, i som en plena campanya!, ni banderes o símbols que poguessen inclinar els manifestants cap a alguna urna, identificar-los d'un costat o d'un altre.

I és que la cosa no anava de vots. Ben a l'inrevés: la cosa era més que un toc d'alerta, també als partits polítics; una pinzellada esquemàtica, però suficient, per a retratar l'emergència d'una societat molt més connectada i complexa que aguanta amb poca paciència aquest espectacle amb prou feines engrescador en què s'ha convertit això d'anar a votar ritualment cada quatre anys.

Les manifestacions d'ahir són, en aquest sentit, un indici. Com ho és també la munió de noves candidatures petites que es presenten en els pobles, i que trenquen els esquemes dels partits tradicionals. L'era del bipartidisme, l'era dels dos grans partits polítics com a màxima alternativa, no sé si ha passat, però tinc la seguretat que, a una capa important de la població, ja no li sembla suficient explicar el món d'una manera tan elemental i sumària.

Ahir molts dels qui troben que la democràcia és més buida que no pas plena van fer el pas d'eixir al carrer. No és encara un terratrèmol, però ho podria arribar a ser. Perquè un quaranta per cent de desocupació juvenil abasta una generació condemnada, però també és una bomba de rellotgeria. Especialment si és la generació més preparada que hàgim tingut mai, si sap organitzar-se tota sola per internet i si això que li ofereixen els partits no li interessa. Que és el cas.

La Muixeranga