Estat d’excepció

Article de Bernat López sobre el cas d’Alberto Contador.

Si Alberto Contador haguera estat jutjat pels tribunals, segurament, a hores d'ara, encara no hi hauria sentència però, quan n'hi haguera, seria exculpatòria. En primer lloc, perquè la justícia ordinària dels països civilitzats no s'ocupa del que les persones es fan a si mateixes, sinó del que ens fem els uns als altres. Si els tribunals hagueren de jutjar a tots els que s'intenten suïcidar, als quals es va automutilar o als que s'acaben lesionant a causa de conductes temeràries, apaga i anem-nos. I en segon lloc, perquè en el món real dels principis universals de la justícia moderna, per condemnar a algú s'ha de demostrar la seua culpabilitat. I correspon a l'acusador fer-ho. D'això se'n diu, senzillament, presumpció d'innocència.

El triomf dels valors de la il·lustració en el camp de la justícia segurament hi haurà comportat força sentències exculpatòries a persones que en realitat mereixien una condemna. Però es considera que això és un mal menor en comparació amb l'incommensurable benefici que suposa evitar que es condemne a innocents. La càrrega de la prova sempre recau del costat de l'acusador: en absència d'evidència suficient com per demostrar més enllà de qualsevol dubte raonable la culpabilitat de l'acusat, aquest quedarà automàticament absolt. Aquesta és la norma, és el normal, i no crec que hi haja molta gent que vulga canviar-ho, en la mesura que tothom espera per a si una justícia humanitària, en el cas que li toque passar pel tràngol. És allò de no desitjar per al proïsme el que no vols per tu mateix.

Però en el món de l’antidopatge regeixen altres principis, que permeten condemnar tant als culpables com als que no ho són en nom de la guerra santa per la puresa de l'esport. Uns principis que es resumeixen en la doctrina de la responsabilitat objectiva, que està explícitament recollida en el Codi Mundial Antidopatge de l'AMA i que ha impedit que la federació espanyola de ciclisme haja pogut absoldre Contador en l'infame cas del clembuterol. El món de l'esport d'elit fa anys que està en estat d'excepció, que és aquell en el qual els drets constitucionals queden en suspens en nom d'una presumpta emergència nacional. Per exemple, el dret a la presumpció d'innocència, o el dret a l'honor i a la intimitat. Avui en dia els esportistes d'elit estan sotmesos a un règim de seguiment i de localització que només es pot comparar al que pateixen els pederastes en llibertat condicional. Tot el sistema antidopatge gira al voltant d'una idea central: l'esportista d'elit és sospitós pel sol fet de ser-ho, i com més rendeixa, més sospitós serà. I no només això: com a tal ha de ser vigilat les 24 hores del dia, i fins i tot assetjat si el nivell de la sospita puja per sobre d'un determinat llindar.

Un es pregunta com és possible que la propaganda antidopista haja aconseguit convéncer a les societats occidentals que el dopatge és una amenaça tan greu com per justificar que els esportistes d'elit queden despullats d'alguns dels seus drets fonamentals. Això només havia passat fins ara amb el terrorisme, i fins i tot en aquest cas s'han aixecat moltes veus denunciant els abusos que s'han comès en nom de les diverses lleis antiterroristes que han sembrat el terror en el cor del món "civilitzat". En canvi, molt poca gent ha criticat obertament l'aplicació d'aquesta lògica a un àmbit infinitament més innocu, com és el de la pràctica esportiva d'elit. Està clar que l’antidopisme li ha colat un gol com una catedral als drets i a la dignitat humana. No tan sols ha aconseguit anestesiar el sentit de la justícia de la immensa majoria, sinó que ha sabut mobilitzar i capitalitzar els instints sàdics i d’horda de milions de persones, que s'han apuntat entusiasmades a l'edificant activitat de encastellar als seus herois per acte seguit baixar-los als inferns del vituperi i el desprestigi. Encara que en realitat això no suposa cap novetat. Hi ha milers d'antecedents, entre ells el d'un tal Jesús de Natzaret, aclamat i venerat pel seu poble abans de ser lliurat alegrement a l'aniquilació.