diumenge, 22 de maig de 2011

Llistes obertes, per què no?

Avui anem a votar –perquè s'ha d'anar, que després no val a queixar-nos sortint al carrer–, però jo tornaré a tenir el mateix problema de sempre. M'agrada molt una de les candidatures que es presenten però, sincerament, me l'he de tragar tota. Dels candidats que jo i totes les enquestes diuen que sorgiran elegits d'aquesta llista, n'hi ha alguns que no m'acaben de convèncer. No em trameten confiança. Però me'ls he de tragar tots. 
 
Imagineu-vos per un moment que vote el PP (que ja és posar imaginació). He d'assumir tots els candidats que estan imputats en causes judicials sense poder dir res? Per què no puc assenyalar un per un els noms de la candidatura que a mi em satisfan? Que és complicat? Sí, és clar, tant com al Senat, quan dipositem a l'urna aquella immensa papereta havent-hi marcat uns quants noms, siguen del color que siguen. I si ho fem al Senat, on els candidats no és que ens siguen precisament propers, per què carai no podem fer-ho en aquestes eleccions municipals, en les quals tenim moltes més possibilitats de conèixer els candidats i saber, o intuir, qui ens genera confiança i qui no? 
 
La classe política s'ha omplert la boca aquests dies parlant del distanciament entre els electors i els partits, i proclamant a tort i a dret que cal un acostament. Tenen raó. Però són els mateixos que fins ara han estat incapaços d'aprovar una llei electoral pròpia. Només per poder-nos colar enmig de les llistes candidats a qui els aparells dels partits deuen favors. No ho han entès. L'empresa som nosaltres, els administrats; i ells, els treballadors. I volem afinar la selecció del personal.

La Muixeranga