Avise d’entrada: hui vull aplaudir Canal 9. No busqueu ironia ni malícia en aquestes paraules introductòries, és que vull fer un elogi de veritat. Òbviament, no parlarem dels micromonòlegs electorals de divendres a les tantes, sinó d’un esdeveniment impactant que va ocórrer dijous passat en prime time. Poques hores abans de l’inici de la campanya, vaig apagar l’ordinador i vaig connectar la televisió per veure un programa que, pel que s’havia avançat en premsa, prometia. I, en efecte, quan va començar “Trau la llengua” vaig copsar d’immediat que allò era diferent del que havia vist fins el moment. Bé, del que havia vist fins el moment a Canal 9, perquè un programa idèntic, “Caçadors de paraules”, ja el seguia amb molt de goig quan encara se’ns permetia veure TV3.
L’esquema de “Trau la llengua” és senzill, però molt efectiu: a partir d’un tema (en el primer programa va ser l’oratge; el segon gira entorn a l’esport), el presentador, Eugeni Alemany, visita pobles i ciutats del nostre País per conversar amb la gent de cada indret, els quals li expliquen paraules i locucions que usen habitualment en la parla quotidiana. Ja ho veieu, sembla un format innocent, però en poc més de mitja hora uneix educació, entreteniment i (ai las!) vertebració, que no és poca cosa. Per motius que escapen a la raó (i obeeixen a la desraó) feia mil·lennis que els successius responsables de la televisió autonòmica ens havien privat de programes de divulgació lingüística. Potser des del concurs de refranys i frases fetes “Si l’encerte, l’endevine”, de Ximo Rovira (format que, per cert, també havien explorat els catalans primer), i que va arribar a quotes de share de més del 20% en horari de sobretaula.
Si us perdéreu el primer programa, el podeu gaudir a la carta, i comprovar que a Tàrbena es parla salat perquè va ser repoblada amb mallorquins després de l’expulsió dels moriscos, que els tarongers de Sueca reben aigua pel sistema de reg a manta o que els valencians tenim almenys una dotzena de formes distintes d’anomenar la creïlla (i, tot i amb això, ens entenem perfectament). I veure Pep el Botifarra proposant un joc de paraules, o escoltar “Camins”, de Sopa de Cabra... Aquest tipus de programes que, a més, admet la participació dels espectadors mitjançant Facebook, dignifiquen i donen sentit a una televisió pública. Tot i que aquesta siga una illa surant enmig d’una mar de manipulació informativa, també hem de lloar el treball ben fet, quan l’ens acompleix les funcions de servei públic que van motivar la seua creació. Ai, quantes coses bones més es podrien fer a Canal 9...!
