dissabte, 4 de desembre del 2010

ESTAT D’ALARMA!

No es pot posar un civil sota jurisdicció militar sense posar en perill la democràcia.

En primer lloc cal deixar clar que la vaga salvatge dels controladors és totalment inacceptable. No poden deixar el país aturat de colp i de repent i és especialment greu que juguen amb el benestar de tants centenars de milers de persones que han de viatjar en un pont com aquest. No hi ha cap excusa per a la seua actuació.

Però dit això la reacció del govern espanyol és intolerable.

No hi ha cap raó ni una que justifique que un civil siga posat sota la jurisdicció militar. Això posa de relleu un dels pecats originals de la nostra democràcia, que és haver nascut d'una dictadura. Perquè va i resulta que en el cas d'excepcionalitat és el poder civil el que se sotmet al poder militar. Això estava sobre el paper en la constitució i era greu. Però ens havíem acostumat a que sonara retòric. Però ara, amb un govern socialista al poder, de sobte el malson es fa real.

Jo no tinc cap simpatia ni mitja per un controlador. Però no és una qüestió de si em cau malament o bé. La cosa és molt més greu. Perquè decretat l'estat d'alarma els militars, no només la policia, poden anar a per ell a sa casa, traure’l a la força, obligar-lo a treballar i si no vol treballar, jutjar-lo usant la jurisdicció militar en lloc de la civil. Jurisdicció que, encara accepta la pena de mort en casos molt excepcionals. De fet, i així ho deixa clar el decret, els controladors passen a ser personal militar a la força.

Cal aclarir que, en altres països d'Europa, l'exèrcit s'usa en situacions excepcionals per a garantir l'abastiment, per exemple. Però no es fa posant civils sota jurisdicció militar. Els militars són un instrument per a ajudar el poder civil, però el poder civil no cedeix els seus atributs al poder militar. Aquesta és la diferència amb el que ha passat hui a l'estat espanyol.

El decret diu, a més, que l'estat d'alarma només s'aplica al conflicte dels controladors. Això és molt dubtós jurídicament però, en qualsevol cas, els seus límits són impossibles de determinar. Si algú es manifesta a favor dels controladors, per exemple, també se li aplicarà el delicte de sedició militar?

Afirmar com fa algú que el decret només s'aplica contra un col·lectiu i que no hi ha una suspensió de garanties constitucionals generalitzada no és de rebut. Suspendre les garanties constitucionals a un sol ciutadà ja és massa. O on posem els límits sinó? Fins a quants no passa res? Si se suspenen les garanties constitucionals a mil és tolerable? I a deu mil? I a cent-mil? On posem el límit?

De la mateixa manera fer la distinció entre estat d'alarma i d'excepció, tot i que és important, no justifica l'actuació del govern. L'estat d'alarma s'ha decretat per primer vegada des que hi ha democràcia. No és prou excepcional això? El problema és haver donat el pas de militaritzar la societat civil. D'acord amb la constitució, sí. Però això només posa de relleu que cal canviar-la.

I tot aquest enrenou, a més, pera tapar la incompetència d'un ministre nefast.

Cal recordar que aquest no és un problema que apareix de la nit al matí, cosa que potser justificaria mesures excepcionals. Però no és el cas. Quants anys fa que els controladors provoquen situacions com aquesta? Quants mesos fa que venen avisant què prendrien posicions de força com aquesta? I el govern què ha fet per a preparar-se davant l'eventualitat que es complicara? És d'una incompetència total no haver previst el que podria passar i no haver previst, sobretot, alternatives viables de solució. Fa anys que el ministre Blanco sap que aquest problema li esclatarà a la cara i no ha previst com resoldre'l. Pitjor i tot: ha improvisat.

Quan aquesta matinada el govern espanyol ha enviat els militars a les torres de control no sabia que no podien controlar el tràfic aeri? No en són prou, no tenen la qualificació per a fer el control civil ni poden assumir la coordinació amb Europa. Què es pensava? Que portant els militars a les torres els controladors s'espantarien i tornarien a la feina? En els anys que dura el conflicte podia haver optat per moltes solucions, es podrien haver contractat controladors estrangers, es podia haver canviat l'estructura de treball dels controladors, es podria haver modificat l'empresa a la qual estan adscrits, es podria...

Això però, en ser greu, no és res al costat de la decisió brutal i desmesurada de decretar l'estat d'alarma. Decretar l'estat d'alarma és d'una gravetat històrica que pesarà sempre sobre la consciència de Zapatero.


Una cita especial

Al VCF se li demana una actuació convincent, personalitat i criteri sobre el camp.

I els focus tornen a il·luminar el València. Des de la seua digníssima derrota al Camp Nou, on va demostrar que es pot jugar contra el Barça mirant als ulls, la càtedra nacional s'havia mig oblidat dels de Mestalla després de cedir el liderat. La seua visita d’avui al Bernabéu adquireix un irresistible atractiu després de la recent debacle madridista. El València compareix en un escenari que no porta massa bons records, encara que en l'última dècada ha sumat tres triomfs. El duel es converteix en una immillorable oportunitat per reivindicar-se i desmitificar les aparents distàncies que separen en el pressupost a uns i altres. Al València se li demana una actuació convincent, personalitat i criteri sobre el camp, capacitat per a superar l'ambient intimidatori, és a dir, les virtuts que va exhibir a la ciutat comtal.

Orgull ferit.

El Madrid està ferit en el seu orgull i humiliat per l'enèsim repàs que li ha donat el seu més aferrissat rival. El València ha d'aprofundir en aquesta ferida, transmetre amb determinació la seua ambició des del primer minut i intentar fer més gran els dubtes en l'equip de Mourinho. En massa ocasions, els valencianistes han anat a Chamartín en actitud timorata i amb l'ànim encongit. Aquest partit s'encara amb la màxima ambició. Es tracta d'una cita molt especial, el partit ha pres una dimensió insospitada gràcies als últims esdeveniments. El València no ha de fer soroll abans d'hora, seguint l'exemple de Guardiola i el seu equip, millor parlar sobre el terreny de joc. A més dels tres punts, hi ha molt en joc.

Tracte arbitral.

A Madrid també parlen dels àrbitres. La vella cançó ha saltat pels aires. Ells, -la premsa de la capital- no només es preocupen dels col·legiats sinó que els critiquen i fins els treuen a la portada. Quan l'entorn mediàtic del València va denunciar el tracte arbitral perjudicial per al club de Mestalla, s'argumentava des dels voltants del Bernabéu que aquest era un recurs de plorons i perdedors. A Iturralde el van condemnar abans del partit del Camp Nou i va haver de suportar una pressió que ratllava en la intimidació. La tàctica no és nova, caldrà observar amb lupa l’àrbitre d’aquesta nit.


La Muixeranga