dijous, 13 de gener de 2011

Un símbol accessible.

Alguns pensen que el corredor mediterrani és una qüestió de diners. No, mai ho va ser. Ni ho serà tampoc en el futur, no almenys de forma exclusiva. El corredor mediterrani és una qüestió d'idees, de geopolítica. El corredor mediterrani necessita diners, és evident. Però fins i tot abans que els euros, com a condició prèvia, necessita ser plasmat en un mapa, entrar al privilegiat camp de la cartografia de l'Europa supervivent a aquesta gran crisi. Actualment, el corredor s'enfronta a un problema més gran que el del seu finançament: el no trobar-se encara en cap mapa.

Fa set anys, el corredor mediterrani no va entrar en el reduït cercle d'infraestructures que combinaven una certa inversió europea i, sobretot, una visualització social i política, un consens públic. Ni estava ni se l'esperava, més enllà de l'esforç d'alguns, pocs, per publicitar els seus beneficis. Siguem sincers. Q
uan començava la dècada i amb ella el segle XXI, podien comptar amb els dits d'una mà els que defensàvem la seua necessitat. Un ex ministre de Foment, de gran actualitat per cert, Álvarez Cascos, no ho va permetre. Avui sabem, gràcies a un informe del Tribunal de Comptes Europeu (desembre de 2010), que quan es va prendre la decisió d'establir les infraestructures de transport transeuropeu, van prevaler criteris polítics derivats d'una visió radial d'Espanya sobre els fluxos d'aquell moment i futurs de trànsit. Ara, quan Álvarez Cascos vol tornar, hauríem de recordar-li que no va ser un bon ministre per als valencians (tampoc ho va ser en aquest sentit la seua successora, d'idèntic cognom però diferent color polític, que mai va entendre la potencialitat d'aquest eix).

El gener de 2011, la pilota torna a Europa. Hem perdut una dècada, però aquest temps perdut no és decisiu. La idea d'un ferrocarril d'ample europeu que poguera fer oblidar als Pirineus i permetre exportar a les economies valencianes (i murcianes i catalanes) es pot rastrejar des dels anys vint del segle passat: fa gairebé cent anys. I no obstant això, aquí estem.

El corredor mediterrani que avui es discuteix a Europa és crucial perquè és més que una infraestructura essencial per a la nostra economia exportadora, és un símbol. Per als valencians, els Pirineus encara existeixen, encara que la seua frontera s'haja desplaçat desenes de quilòmetres al sud, al tram Castelló-Tarragona. Totes les societats necessiten símbols de progrés i esperança. Quan
el ferrocarril arribava a les ciutats, quan els canals s'inauguraven, quan les autopistes s'obrien i els nous vaixells arribaven, tothom entenia que començava també un temps nou. Però el simbolisme s'estén a altres camps: aliances socials i polítiques amb comunitats autònomes veïnes per aconseguir un bé comú (oblidant velles querelles amb Catalunya), realpolitik d'empresaris i governants en planificar les necessitats d'una empresa i d'un país, obra pública al servei de l'economia productiva, visualització del mapa en funció dels interessos propis dels valencians ...

El corredor mediterrani ho té tot: fins el consens polític, cosa bastant poc freqüent en aquesta comunitat. Fem força tots per aconseguir-ho.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

La Muixeranga