dimecres, 5 de gener del 2011

Una carta per als reis mags


Des de la meua infantesa no escric cap carta als Reis Mags d'Orient. El dia que em vaig adonar que no hi eren acabà per sempre aquella etapa inoblidable de ma vida, com supose la de tants altres que hem anat passat per aquesta fase de la innocència.

Avui, dia de festa amb majúscules per a les noves generacions d'infants, a pesar de la presència anticipada del Pare Noel i del consumisme atroç que tot ho devora, en no poques llars del país torna la màgia entre els més menuts i, també, entre els que no ho som.

Tanmateix, en aquesta ocasió si que vaig a confeccionar-ne la meua, una que no parla de joguets, ni tan sols de carbó ni llepolies, sinó de desitjos i d'esperances en un temps, el nostre, tan peculiar. Ni millor ni pitjor que els dels nostres sacrificats antecessors, només els que ens hi ha tocat en sort viure.

Comence les meues anotacions demanant (per fer-ho que no quede) que aquest any nou el terme humà i l'humanisme que hauria de traspuar d'ell faça la seua presència entre nosaltres; que la responsabilitat i els valors més alts de què segurament som capaços afloren decididament; que l'estima —i amb ella, també la pietat vers els desemparats— siga moneda d'ús corrent; que la humilitat vaja quallant tant si les coses ens van bé com, sobretot, si no van com haurien d'anar; que la cura de la naturalesa que ens acull siga corresposta amb convicció; que la justícia siga veritablement independent i àgil; que el patrimoni cultural nostrat deixe de ser menystingut i no malvisca per la ignorància i la desídia més contumaces; que la nostra llengua deixe de ser perseguida quan hauria de ser motiu de joia perquè ens conforma com a societat i ens enriqueix sobre manera; que l'educació i la sanitat siguen universals i ens faciliten la convivència en harmonia; que l'atur —eixa terrible sagnia de conseqüències imprevisibles— deixe d'obrir les capçaleres dels periòdics i dels informatius i, especialment, que el treball continue ajudant-nos a dignificant-nos diàriament; que la pau comença per u mateix i mentre que aquest axioma no es complisca debades aconseguirem l'eradicació dels conflictes; que les desigualtats, dins i fora, ho deixen de ser mercè l'enteniment i la solidaritat; que la desraó no tinga cabuda en qualsevol de les seues manifestacions; que l'egoisme deixe pas a altres formes d'entendre les relacions i, amb elles, el món; que la llibertat, en totes les seues manifestacions, no siga una entelèquia; que...

Per demanar... que no quede, així que llance la meua carta al vent perquè puga ser compartida per tothom i, alhora, arribe a temps perquè els Reis Mags dipositen en cada llar aquestes esperances comunes i irrenunciables.

Només queda que els Mags d'Orient siguen comprensius i generosos, que ho necessitem. Vaja que si.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

La Muixeranga