Passar més fam que un mestre d´escola

Reproducció integra de l’article de Josep Vicent Bataller i Ferrando
(levante-emv.com)


Aquesta és l’expressió que s’utilitzava a l’època franquista i des que aparegué l’educació pública, fent referència a les paupèrrimes retribucions que han rebut els professionals de l’educació. Fins a meitats del segle XX l’educació de les classes populars no era una prioritat. Es tractava de donar una formació bàsica a l’alumnat, donat que per a treballar com a peons no calien grans coneixements. Amb la Segona Revolució, el teixit productiu tingué necessitat d’una mà d’obra qualificada, amb el que assistirem al gran esforç dels anys 70 per modernitzar el sistema educatiu i posar-lo a nivell europeu. Hom feu un esforç d’inversió que aconseguí un sistema educatiu competent, amb una escola pública de qualitat que, mitjançant l’F.P. i la universitat, garanteix la incorporació de treballadors qualificats al teixit productiu. Ha costat molt arribar, hem hagut de superar un desfasament de 50 anys respecte Europa, l’extensió de l’educació obligatòria fins el 16 anys encara és molt recent, però estem posant-nos a nivell europeu i el nostre alumnat es mou per Europa amb una naturalitat impensable fa 30 anys.


Tot aquest esforç és a punt de balafiar-se. I això és així perquè desprès de 16 anys de govern del PP, amb inversions nefastes, construccions faraòniques, sobrecostos escandalosos, «eventos» de dubtosa rendibilitat, escàndols de corrupció que han buidat les arques dels diners públics, la nostra comunitat es troba en fallida tècnica. No hi ha diners... El «despilfarro» sumat a la disminució d’ingressos per la crisi ha deixat a la Generalitat arruïnada. Per a treure diners, l’ocurrència dels governants és retallar en educació i sanitat: redueixen brutalment el salari dels treballadors de l’ensenyament i de la sanitat per a desmotivar aquest col•lectiu, que es tradueix en un abandó d’allò públic. Una vegada desacreditat el model públic, és fàcil justificar la privatització per raons de qualitat i d’eficiència. Amb la privatització de l’ensenyament o la sanitat, a més de noves possibilitats de negoci per als de sempre, aconsegueixen el control ideològic de la futura ciutadania. I en aquest nou model educatiu l’escola pública queda com a subsidiària de la privada, per a «atendre» desclassats, pàries o als qui van a ser carn de canó. Que els mestres tornen a passar fam els haurà eixit rentable... La ciutadania haurà d’acceptar que pagaran pels serveis que ara tenen de forma universal i gratuïta. Com diu l´última d´Al Tall... «Vergonya, cavallers, vergonya!».

*Fed. Moviments Renovació Pedagògica del PV